Fins el 1954 el franquisme apartà 30.000 menors de les seues mares. És l’única xifra oficial d’un drama que arribà als noranta i en què participaren entitats estatals, religioses i hospitals. El documental recull la veu d’una desena de dones, presumptes mares i filles furtades, entestades a conèixer la veritat i poder viure (i morir) tranquil·les.

 Persones que perderen fills o germans acabats de nàixer en algun hospital o clínica valencianes, presumptament perquè van morir. A voltes els donaven un taüt que no podien obrir i que havien de soterrar de seguida; o a voltes no els donaven res. En alguna exhumació que s’ha fet, eixos taüts han aparegut buits o amb restes que no corresponien al bebé mort. També hi ha testimonis de persones que foren xiquets furtats, que ho pogueren saber de majors i que, en algun cas, han pogut retrobar la família perduda. El documental analitza la dificultat que ha tingut la justícia per a resoldre estos casos i l’acció de les administracions per a ajudar estes persones a trobar els fills perduts. Per això, tantes mares utilitzen eixa expressió: «voldria morir tranquil·la» i trobar el meu fill o la meua filla.

>> Font i accés al documental